Quan diuen que "España va bien", ens hem de demanar, per a qui? Per a les dones no és tan clar que Espanya vaja bé. El nombre de dones assassinades a mans dels seus "companys" o "excompanys" no deixa de créixer: el 1998, 47 dones van morir d’aquesta forma tan bestial, el 1999 la xifra era 59, el 2000 hi havia 65 dones assassinades. Entre les assassinades l’any 1999 hem de comptar la nostra companya, Isabel. És per això que, des de CCOO, ens hem decidit a celebrar el dia de la dona treballadora (totes les dones d'alguna manera treballem des d’una edat molt primerenca) amb un no contundent a la violència de sexe. Mentrestant, el PP dedica cada volta menys diners a la lluita contra el sexisme, contra la discriminació de la dona en el treball, contra la violència.
 

Cal recordar que les dones treballadores hem de lluitar contra altres casos d’opressió per raó del gènere, com ara la discriminació per la jornada doble de les dones, pel tipus de treball o pel sou, per la discriminació lingüística, per la mercantilització del cos femení... en fi tantes discriminacions.
 
 
 
 
 

De vegades, donem una resposta als valors patriarcals, com és el cas d’aquestes dones del moviment "Dones Lliures" de la guerra civil, de la poeta Maria Mercè Marçal o de les altres dones que apareixen en aquesta pàgina i de moltes més que no hi apareixen.
 
 
 
 

Si el masclisme també té moltes cares, es manifesta de forma particularment crua en la violència contra la dona. La violència, més o menys organitzada, exercida pels homes contra les dones sembla una constant de la història.

És una violència que s’expressa de formes diferents: l’apropiació "legal" de la riquesa de les dones, la negació del dret a les proteïnes en èpoques de carestia, la negació del dret a l’expressió de les idees en públic o l'accés a les formes més prestigioses d’ensenyament i de formació... però també es manifesta amb cruesa i d’una forma contundent en tot acte de violència perpetrat per un home contra una dona (enllaç a l’article "Femicide", en anglés, de Caputi i Russell).
 

De vegades són actes organitzats: encara trobem, en moltes zones del planeta, la situació en què l’exèrcit triomfant viola de forma sistemàtica les dones que pertanyen al grup contrari: normalment es tracta de societats en les quals el fet de ser dona violada implica ser pària, un objecte contaminat. Tot sovint, després de la violació, es destrossen els genitals de la dona perquè no puga reproduir-se (informe de la ONU en castellà).

 D’altra banda en molts països continuen practicant el costum bàrbar d’ablació del clítoris: a països com Etiòpia o Eritrea, la pràctica afecta el 90% de les dones, amb resultats desastrosos per a la salut sexual, general i psicològica de les dones (val la pena recordar comentar que fins als principis del segle vint els metges europeus més il·lustrats també utilitzaven la pràctica per evitar la masturbació femenina). Aquestes situacions han fet que es posen en marxa diferents grups internacionals encarregats de lluitar contra la violència de gènere.

Més a prop de casa, trobem la pràctica rutinària de l’anomenada violència domèstica. El ·"Centro Reina Sofia" de València té una pàgina Web (només en castellà i anglés, curiosament) amb les dades preocupants per a l’Estat Espanyol. Més dones moren com a conseqüència de la violència del seu company que no pas en atemptats terroristes: també moren més treballadores i treballadors en "accidents laborals" que en atemptats. Tanmateix quan ocorre un assassinat d’aquest tipus, la notícia la podem llegir en l’apartat de successos del periòdic, no la trobem mai en l’apartat de política (o siga "España")... i, és clar, si una nena mor de fam a l’Àfrica, senzillament no és notícia.
 
 

La violència de sexe no és una qüestió política per a la premsa burgesa, com tampoc no ho és la violència de classe o la violència imperialista.
 
 

Pel que fa a la violència imperialista, la premsa la converteix en "tragèdies humanitàries" o en "guerres justes i necessàries" sense assenyalar els vertaders culpables amb el dit.

La violència de classe es transforma en "accidents laborals" i en una perversa manipulació de conceptes ("moderació salarial" no és un augment moderat de les rendes del treball, sinó un augment escandalós de les rendes del capital).
 
 
 

I la violència de sexe es metamorfosa en una baralla domèstica que s’ha descompassat, quan no en un "crim passional".

D’aquesta forma, podem pensar que es tracta només d’alguns bojos que maten la dona i no hem de pensar en com les pràctiques socials han fet que aquests homes es creguen amb dret de maltractar les dones, dones que, tot sovint, per patir una situació de dependència econòmica, es veuen obligades a aguantar maltractaments durant anys.

No hem de pensar en com la policia i el sistema legal continua discriminant contra les dones, bé negant-los la protecció que demanen, bé sospitant de les seues denúncies (segons estudis realitzats a Canadà i als EUA, fins dos anys després de tallar una relació amb un home, la dona corre risc de patir algun acte violent a les seues mans).

No hem de pensar en com els polítics no volen organitzar un ensenyament que siga realment capaç de promoure la igualtat i el respecte per a les dones, ja que estan massa preocupats per imposar a tots els nens i a totes les nenes una visió unitària i radicalment falsa d’Espanya, o, en el cas del País Valencià, que tinguen un desconeixement i una visió acientífica de la seua llengua.

No hem de pensar que el PP, malgrat l’enginyeria econòmica que practica en els pressupostos, ha aconseguit dedicar, com més va, menys diners a la prevenció de la violència de sexe i a l’atenció a les víctimes, encara que aquestes sempre poden tractar d’oblidar les penes a Terra Mítica.

És molt depriment pensar que, al principi del nou mil·leni, si una persona naix dona, es veu condemnada a tenir un futur amb menys diners, amb més tasques domèstiques no remunerades, amb menys llibertat social i sexual i amb més possibilitat de ser víctima d’una agressió. És molt depriment perquè és una situació que arrosseguem des de la prehistòria (per llegir un resum de la teoria sobre les arrels del masclisme de l’antropòleg Marvin Harris, fes clic ací).
 
 

És molt depriment, però tenim capacitat per a donar resposta a la situació, sobretot les persones que tenim el "el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".
 
 

Tornar a la pàgina principal

Accés a tots els temes